sábado, 28 de abril de 2012

CULTURA I PAISATGE



MUNTANYES DEL CANIGÓ





Cançó “Muntanyes de Canigó” cantada per Marina Rosell










Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigües són gelades,
que les aigües són gelades.

Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.

El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata.

Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada.

Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me.

I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.

Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.

Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.

No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.

Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.

Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.

Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.

Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.

Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.

Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana,

l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.

Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.

Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.

Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tan gran
que en terra me va fer caure.

-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.

Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us.

-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.



La cançó
Tot i ser una cançó popular de temàtica pirinenca, cal tenir present que el Canigó és visible des de moltes platges, tant del Rosselló com de l'Empordà.
A principis de segle XX, Aureli Capmany comenta que tot i ser una cançó pirinenca, s'havia estès també fins la plana i s'havia fet popular a llocs tan allunyats com a la Plana de Vic, de l'Urgell i el Berguedà, gràcies a la seva exuberant bellesa i a l'encarnació de l'esperit catalanesc.
El massís del Canigó, de més de 2.700 metres, és la serralada pirinenca més propera a la Mediterrània. Se situa a la Catalunya del Nord, damunt les planes del Conflent i el Rosselló, d'una banda, i del Vallespir i de l’Empordà, de l'altra.
Les dues cançons principals que fan referència al Canigó, Muntanyes del Canigó i Muntanyes regalades, tenen en comú els versos inicials: "Muntanyes del Canigó, fresques són i regalades..."/ "Muntanyes regalades, Són les del Canigó...". De totes dues se n'han fet nombroses versions.
El poeta Jacint Verdaguer escrigué també un poema èpic referit a aquestes muntanyes, titulat Canigó i publicat l'any 1886. En conseqüència, la serralada ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques, estant el seu contingut estretament relacionat amb la mitologia nacional de Catalunya. Aquesta obra està formada per dotze cants i un epíleg. El poema Canigó se centra especialment en l'amor, el patriotisme i la llegenda. La seva lletra narra una història romàntica situada al segle XI als Pirineus.



Mapa del relleu de muntanyes de Catalunya


























Busca on es troben les muntanyes del Canigó...


No hay comentarios:

Publicar un comentario